La història oral
Des
de la segona meitat del segle XX, després del gran desastre de la
Segona Guerra Mundial, la historiografia s’ha demanat si el domini de la
història tradicional ens permetia copsar tota la realitat. En aquest
context, les fonts orals amb la seva metodologia específica, permeten
apropar-nos a sectors ignorats fins al moment per la història oficial
(grups marginals, opositors als sectors dirigents, minories culturals,
etc.). D’altra banda, un altre perill per a la Història formulat per
John B. Thompson és l’anomenada “historicitat mediàtica”. El problema és
quan polítics, mitjans de comunicació i algun historiador oportunista
abusen de la memòria i en fan una interpretació esbiaixada. Decantant-se
per una nostàlgia d’un temps que en realitat no ha existit mai, la
memòria ens pot fer males jugades.
En
resum, afagir breument que la Història oral arranca als EUA
d’entreguerres i el primer gran projecte científic fou l’any 1948, amb
els estudis de l’historiador Allan Nevins de la Universitat de Colúmbia
sobre les entrevistes registrades a grans magnats del petroli amb molt
per explicar.
Al nostre àmbit lingüístic, els pioners han estat Joan Fabre, J.M.
Huertas Claveria, periodistes, i Mercè Vilanova, Cristina Borderias,
Carme Vega i Anna Monjo que varen estudiar sobretot la República i el
Franquisme i en què hi han destacat publicacions com la revista Avenç i Serra d’Or.
A Mallorca, destaquen l’important congrés realitzat al Monestir de la Real (1984)
i també les referències d’historiadors com Sebastià Serra a la dècada
dels vuitanta que ja empraven les fonts orals com a gran instrument per a
l’estudi de la història del període de la Guerra Civil.
La Guerra Civil, per la dificultat de trobar altres fonts segurament, i
també la II República han estat les dues etapes més estudiades gràcies a
les fonts orals a Mallorca, només cal esmentar la important col·lecció
de llibres Guerra Civil: Poble a poble, però ara també, ha arribat el moment d’estendre les investigacions a noves etapes.
